Com bé he comentat més a baix, tots portem un infant a dins, que quan més relaxats i a gust ens trobem sempre surt a la llum. La pressió social ens reprimeix a l'hora de mostrar aquesta cara més boja i alhora dolça, i davant el dubte ens han fet creure què és millor aparentar ser serio i fix fins i tot davant les emocions. Aquesta cara mai l'he sapigut interpretar, és per això que vull compartir amb tots vosaltres la meva faceta més espontània i en alguns moments també infantil, de la qual em sento orgullosa, convidant-vos a que us animeu a fer-ho vosaltres també. Vull fer-ho mitjançant una pel·lícula. Coneixeu el clàssic The sound of music (Sonrisas y lagrimas)?
Des de que tinc us de raó recordo la meva escena al sofà de casa, una nena petita asseguda davant el televisor amb les cames estirades quan ni tan sols arribaven a flexionar-se malgrat els seus dos anys de vida. Ella no sabia però que aquest musical li anés a marcar tant.
Se però que no tothom ha vist aquesta obra o pel contrari poder ja no la recordeu, així que explicaré una breu síntesi per entrar en context i així entendre'ns millor.
L'obra es contextualitza als anys 30, a l'Austria annexada per l'alemanya nazi. La trama tracta d'una monja que viu a un convent a Salzburg, la protagonista creu que es feliç amb aquest estil de vida però la seva superior li convida a marxar per a exercir d'institutriu als fills d'un capità. La Maria aconsegueix guanyar-se l'afecte dels fills del capità mentre sorgeix una història d'amor entre ells.
Des de que tinc us de raó recordo la meva escena al sofà de casa, una nena petita asseguda davant el televisor amb les cames estirades quan ni tan sols arribaven a flexionar-se malgrat els seus dos anys de vida. Ella no sabia però que aquest musical li anés a marcar tant.
Se però que no tothom ha vist aquesta obra o pel contrari poder ja no la recordeu, així que explicaré una breu síntesi per entrar en context i així entendre'ns millor.
L'obra es contextualitza als anys 30, a l'Austria annexada per l'alemanya nazi. La trama tracta d'una monja que viu a un convent a Salzburg, la protagonista creu que es feliç amb aquest estil de vida però la seva superior li convida a marxar per a exercir d'institutriu als fills d'un capità. La Maria aconsegueix guanyar-se l'afecte dels fills del capità mentre sorgeix una història d'amor entre ells.
Aquesta escena de la pel·lícula m'agrada molt i l'he triat perquè crec que reflexa metafòricament la meva vocació per la pedagogia. Es veu com la institutriu guia i ajuda als nens per a representar aquesta obra de teatre.
Em sento identificada amb la protagonista, mostra la seva faceta més infantil i boja, avantposant els seus valors per saber com actuar davant cada situació. Simbòlicament és la manera amb la que m'avinc amb els infants, amb una actitud de respecte i propera.
Amb la intenció de tractar als nens i nenes en funció de les seves necessitats individuals, intervenint amb la dosi que necessitin. No vull ser cap autoritat per a ells sinó una companya que els ajudi a créixer i on l'aprenentatge sigui recíproc, ja que dels nens s'aprenen moltes coses!
Tot i així em segueix semblant curiosa la similitud que hi ha entre els termes "institutriu" i "pedagoga". Els dos papers compleixen una funció educativa, el que succeeix és que la paraula institutriu gairebé no s'utilitza a dia d'avui, i si es fa, sona molt formal i rígida, contradictòria a les demandes de l'actualitat, sent doncs la tasca del pedagog la que s'adapta a l'evolució del sistema educatiu del segle XXI. He d'afegir però, que al llargmetratge, tenint en compte el context, la protagonista trenca amb els estereotips d'una època estricta i conservadora, potenciant als nens valors com la llibertat, el diàleg i l'amor com a eina de canvi.
